Horaris, preus i entrades de llocs que valen la pena.
La Piazza Unità d'Italia és la plaça principal de Trieste, un rectangle d'uns 12.000 metres quadrats que s'obre a l'Adriàtic al peu del turó de San Giusto. La vorejen l'ajuntament, la seu del govern regional i la prefectura, construïts majoritàriament al segle XIX i a principis del XX, i la Font dels Quatre Continents, del segle XVIII, s'alça davant de l'ajuntament.
El Canal Grande és un canal navegable al Borgo Teresiano de Trieste, excavat el 1754–1756 pel venecià Matteo Pirona perquè els vaixells poguessin carregar i descarregar al centre de la ciutat. Palaus i l'església ortodoxa sèrbia vorejen els seus molls, i el Ponte Rosso el travessa a mig recorregut, amb una estàtua de James Joyce. L'extrem interior es va reomplir el 1934.
Sant Espiridió és l'església ortodoxa sèrbia de Trieste, al costat del Canal Grande. L'edifici actual, projectat per Carlo Maciachini, es va construir del 1861 al 1868 on hi havia una església del segle XVIII, amb marbre de Carrara, Verona, el Karst i Ístria. La coronen cúpules blaves, mosaics de sants decoren les seves façanes, i l'església conserva icones i tresors des del 1751.
L'Arco di Riccardo és un arc romà al nucli antic de Trieste, construït cap al 33–32 aC com a porta de les muralles de la ciutat i l'única part d'aquestes muralles que encara es manté dreta. L'arc, de 7,2 metres, està parcialment encastat en cases posteriors. El seu nom es vincula popularment a Ricard Cor de Lleó, però més probablement ve d'«Arco del Cardo», pel carrer romà.
La catedral de Trieste, dedicada a sant Just, s'alça al turó de San Giusto sobre les restes d'uns propileus romans. Va prendre la forma actual al segle XIV, quan dues esglésies més antigues es van unir sota una mateixa coberta darrere una façana amb una gran rosassa. A l'interior hi ha mosaics absidals dels segles XII i XIII, i dins el campanar es poden veure restes dels propileus romans.
La Sinagoga de Trieste és la sinagoga principal de la ciutat, construïda el 1908–1912 segons un projecte dels arquitectes Ruggero i Arduino Berlam. Va substituir quatre sales d'oració més petites del segle XVIII. L'edifici de pedra, amb una gran rosassa i cúpules, encara serveix la comunitat jueva i es pot veure en visites guiades.
El Caffè San Marco és un cafè de Trieste, obert el 1914 a la planta baixa d'un edifici de la Via Cesare Battisti. Les seves sales d'estil Secessió conserven taules de marbre, llums de llautó i un sostre pintat amb fulles de cafè. Escriptors com Italo Svevo i James Joyce hi estan associats, i també té una llibreria i un restaurant.
La Risiera di San Sabba és una antiga planta de pelar arròs de Trieste que els ocupants alemanys van utilitzar del 1943 al 1945 com a camp de detenció policial, l'únic camp a Itàlia amb crematori. Aquí s'hi va assassinar presoners o se'ls va deportar, molts d'ells a Auschwitz. Declarada monument nacional el 1965, avui acull un memorial i un museu.
El Castell de Miramare és una residència del segle XIX sobre un promontori rocós que domina el golf de Trieste, construïda del 1856 al 1860 segons un projecte de Carl Junker per a l'arxiduc Ferran Maximilià d'Àustria, més tard emperador de Mèxic. Les seves sales conserven el mobiliari original, i s'alça en un parc de 22 hectàrees que l'arxiduc va traçar amb plantes de tot el món.
Vizgu utilitza tecnologies necessàries perquè el lloc web funcioni. Amb el seu permís, també utilitzem tecnologies opcionals per recordar funcions i mesurar les derivacions a venedors d’entrades afiliats. Actualment no utilitzem cap eina d’analítica general ni rastrejadors publicitaris. Pot acceptar, rebutjar o triar categories, i canviar la seva elecció en qualsevol moment a Preferències de galetes, al peu de pàgina.
