Horaris, preus i entrades de llocs que valen la pena.
L'arc de la Rua Augusta és l'arc de triomf del costat nord de la Praça do Comércio, projectat després del terratrèmol del 1755 i acabat el 1875 segons un disseny de Veríssimo José da Costa. El corona un grup escultòric de Célestin Anatole Calmels; un ascensor i unes escales passen per una exposició a la sala del rellotge fins a una terrassa sobre la Baixa i el Tajo.
El Museu Nacional d'Art Contemporani, conegut com a Museu do Chiado, es va crear el 1911 en part de l'antic convent de São Francisco, al Chiado. Reobert el 1994 en espais adaptats per Jean-Michel Wilmotte, mostra pintura i escultura portugueses des del 1850, d'artistes com Columbano Bordalo Pinheiro, Amadeo de Souza-Cardoso i Almada Negreiros.
La Praça do Comércio és una plaça d'uns 175 per 175 metres a la riba del Tajo, traçada després del terratrèmol del 1755 al lloc de l'arrasat palau da Ribeira, dins la reconstrucció de la Baixa del marquès de Pombal. Edificis porticats en tanquen tres costats, amb una estàtua eqüestre del rei Josep I al centre i l'arc de la Rua Augusta al nord.
El Museu de la Cervesa ocupa sales porticades a l'ala est de la Praça do Comércio, al costat d'un restaurant i una terrassa de la mateixa casa. El seu recorregut interactiu segueix l'elaboració de la cervesa des dels monestirs de l'Europa medieval, passant per la revolució industrial, fins a la cervesa artesana portuguesa, i les sales estan decorades amb obra del pintor Júlio Pomar.
El Lisboa Story Centre és una exposició d'història oberta el 2012 a l'ala est de la Praça do Comércio. Amb escenografies multimèdia, maquetes i pel·lícules, segueix la ciutat des de la seva fundació mítica per Ulisses, passant per l'època dels viatges dels descobriments, fins al terratrèmol de l'1 de novembre de 1755 i la reconstrucció de la Baixa sota el marquès de Pombal.
El Centre d'Interpretació de la Història del Bacallà ocupa dues plantes del pavelló de la torre est de la Praça do Comércio. Sales amb pel·lícules, animacions i un simulador de bot segueixen la pesca portuguesa del bacallà a Terranova i Groenlàndia i la Flota Blanca de la Segona Guerra Mundial, i després tracten el lloc del bacalhau a la cuina portuguesa.
El convent del Carme el va fundar el 1389 el conestable Nuno Álvares Pereira per a l'orde carmelita. La seva església gòtica va perdre les voltes amb el terratrèmol del 1755 i no es va reconstruir mai, de manera que els arcs de la nau queden oberts al cel. Des del 1864 les ruïnes acullen el Museu Arqueològic del Carme, amb tombes, escultura i troballes des de la prehistòria.
La catedral de Lisboa, la Sé, és l'església més antiga de la ciutat, començada el 1147 després que Afonso Henriques prengués Lisboa als moros. La seva façana oest romànica té dues torres emmerletades i una rosassa; els terratrèmols, entre ells el del 1755, van portar a reconstruccions gòtiques i barroques. La visita inclou el cor alt, el tresor i la girola.
El Rossio, oficialment Praça de D. Pedro IV, és una de les places principals de la Baixa de Lisboa des de l'edat mitjana, escenari de mercats, curses de braus, revoltes i actes de fe de la Inquisició. El seu empedrat portuguès amb motius d'onades envolta la columna del rei Pere IV, del 1874, i dues fonts de bronze, amb el Teatre Nacional D. Maria II al costat nord.
L'església de São Roque va ser la primera església jesuïta de Portugal: la primera pedra es va posar el 1555 i es va redissenyar el 1565 com una sola nau pensada per a la predicació. Va sobreviure gairebé intacta al terratrèmol del 1755 i va passar a la Santa Casa da Misericórdia. La seva capella de Sant Joan Baptista es va fer a Roma als anys 1740 i es va enviar a Lisboa per mar.
El castell de São Jorge s'alça al turó sobre l'Alfama i la Baixa, en un lloc fortificat almenys des del segle II aC i pres als moros el 1147. Després va servir de palau reial i de caserna. Els visitants recorren els merlets i les torres, veuen un jaciment arqueològic amb restes de l'edat del ferro i àrabs, i contemplen la ciutat i el Tajo.
L'església de Santa Cruz do Castelo és al barri del Castelo, adossada a la muralla interior de la ciutadella del castell de São Jorge, al lloc d'una mesquita convertida després de la conquesta cristiana de Lisboa el 1147. L'actual església d'una sola nau és la reconstrucció de João Paulo després del terratrèmol del 1755, i els visitants poden pujar al campanar.
El Miradouro de Santa Luzia és un mirador en terrassa al costat de l'església de Santa Luzia, a l'Alfama, que mira per sobre les teulades del barri vell fins al Tajo. La seva pèrgola està coberta de buguenvíl·lees, i el mur sud té dos plafons d'azulejos, un de la Praça do Comércio abans del terratrèmol del 1755 i un altre de l'atac cristià al castell de São Jorge.
El convent de Graça és una església i convent agustinians al turó de Graça, fundat el 1271 i reconstruït en estil barroc tardà després del terratrèmol del 1755; Afonso de Albuquerque hi va ser enterrat, al presbiteri, el 1566. Un recorregut amb entrada passa pel cor alt i els claustres fins a una terrassa al terrat, al costat del mirador de Graça.
El monestir de São Vicente de Fora el va fundar cap al 1147 Afonso Henriques fora de les muralles de la ciutat; l'actual església manierista es va construir a partir del 1582 sota Felip II d'Espanya. El monestir guarda plafons d'azulejos del segle XVIII i el panteó dels reis de la casa de Bragança, i el seu terrat mira sobre l'Alfama i el Tajo.
El Panteó Nacional ocupa l'església de Santa Engrácia, a l'Alfama, un edifici barroc de planta de creu grega dissenyat per João Antunes i començat el 1682. La cúpula no es va acabar fins al segle XX; des del 1966 guarda les tombes de presidents, escriptors, la cantant de fado Amália Rodrigues i Eusébio, i la seva terrassa mira sobre el Tajo.
La basílica da Estrela es va començar el 1779 per a la reina Maria I, que havia promès construir una església si tenia un hereu, i va ser la primera església dedicada al Sagrat Cor de Jesús. La seva façana blanca té dos campanars bessons i una gran cúpula visible des de tot l'oest de Lisboa. A dins, marbre gris, rosa i groc revesteix el terra i les parets, i la tomba de la reina és al transsepte.
La Immersivus Gallery presenta espectacles de projecció digital dins la Mãe d'Água das Amoreiras, el dipòsit amb voltes al final de l'aqüeducte de les Águas Livres, començat per Carlos Mardel el 1746 i acabat el 1834. Les imatges es projecten sobre les voltes i els pilars de pedra al voltant del dipòsit d'aigua de 7,5 metres de fondària; l'edifici forma part del Museu de l'Aigua de l'EPAL.
El Museu de l'Orient va obrir el 2008 en un antic magatzem frigorífic de bacallà a la riba d'Alcântara, reconvertit per la Fundação Oriente. Les seves col·leccions tracten la presència portuguesa a Àsia i les arts religioses i escèniques asiàtiques, amb paravents japonesos, titelles d'ombres indonesis i la col·lecció Kwok On de màscares i vestits.
L'aqüeducte de les Águas Livres es va construir entre el 1731 i el 1799 per ordre del rei Joan V per portar aigua de font de la zona de Belas fins a Lisboa per gravetat. La seva arcada sobre la vall d'Alcântara fa 941 metres de llarg i té 35 arcs, entre ells l'Arco Grande, i va resistir el terratrèmol del 1755. El Museu da Água obre el passeig per la part de dalt.
Vizgu utilitza tecnologies necessàries perquè el lloc web funcioni. Amb el seu permís, també utilitzem tecnologies opcionals per recordar funcions i mesurar les derivacions a venedors d’entrades afiliats. Actualment no utilitzem cap eina d’analítica general ni rastrejadors publicitaris. Pot acceptar, rebutjar o triar categories, i canviar la seva elecció en qualsevol moment a Preferències de galetes, al peu de pàgina.
